Mentre la vila
envoltada d'engrunes
es destruïa,
la Carlota de Torres
la solitud sentia.
Les velles ombres
que de l'espill eixien,
mentre es vestia,
mostraven ses espatlles
ben blanques i molsudes.
Quan la Carmela
maldava per mudar-la,
rememorava
la imatge del seu pare,
més de trenta anys enrera.
A la barana
d'aquella balconada,
desafiava
la vila famolenca,
mentre els seus porcs matava.
Res no quedava
de la gran revifalla
i les campanes,
uns moments oblidades,
el tràngol evocaven.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada